És la Francisca Cortilla Galcerà, la dona més vella de Paüls i ben aviat farà anys, 91. Des d'aquí li enviem el desig que ho continuï sent durant uns quants més. Hem volgut xerrar una estona amb ella per això mateix, perquè ostenta l'honor de ser la dona amb més edat del poble, i creiem que, encara que només siguin un parell d'anècdotes personals, la seua explicació dóna una altra visió del conjunt de la gent paülsenca.

Primer que res, hem de demanar-li disculpes públiques per la tardança en publicar l'entrevista: li vam fer al mes d'abril, i més d'una vegada s'ha interessat en "com tenim això?", però diferents circumstàncies han fet retardar-ne el redactat. Heus-lo ací, amb el desig que la conegueu una miqueta més i quan la veieu pel carrer (gairebé sempre, i més en aquesta edat avançada, acompanyada del seu fill Rafel) la saludeu i li dieu alguna coseta (certifiquem que si us pren confiança serà molt xerradora i que n'està molt orgullosa, de poder ser la dona de més edat de Paüls).

És filla de cal Colom, on va viure fins que es va casar al 1945, per passar a residir a cal Panxa, ja que es va unir amb l'hereu de la casa, el Juan Gracià Bosch.

Vaig nàixer lo dia 3 d'agost de l'any 19, de l'altra centúria. Enguany en faré 91.

Vaig anar a escola a cal Botiguer, amb donya Teodora. Mos fumava bons cops de puntero... A la Fandes, la dona del Roget, li tenia mania no sé per què i li pegava a la mà. Jo n'estic contenta. Vaig estar dels sis anys fins que vaig complir, als 13 ó 14. A mi me van aprofitar los tres llibres de ma germana i més tard vaig tindre l'Enciclopèdia.

M'han operat dels ulls, m'han operat de la fel, i aquí estic.

Allà on ara està la plaça de bous (les Eretes), tenien los del Portal un bacó mascle i anàvem a fer-lo rabiar. Cap allí hi anàvem a pixar, i altre camí cap a escola. Jo anava molt avançada: una germana del vell Pipa, que festejava amb el Pavet, tot el que tenia de guapa tenia que no li entrava la lletra. I jo la doctrina la sabia de cantó a cantó, però moltes coses les he de fer en castellà, que en català no em surt a la memòria.

No vaig fer mai cap falta. Allò que els crios tinen molta maldat, jo mai no vaig fallar. Pel verbo sí que no hi entrava de cap manera. Una cosa que véiem, ja mos quedava; una cosa que sentíem, hi havia vegades que per avall, com tots los crios. A mi los números sempre m'han agradat.

Només va tindre un nóvio en tota la vida, el seu marit, traspassat al febrer de l'any passat, i encara se li humitegen els ulls quan el recorda.

Lo Joan cap als 18 anys ja va marxar cap al parc de Samà i els 19 anys els va complir a la serra de Pàndols.

Vaig estar 7 anys escrivint al nóvio: en acabat de la guerra va anar a Mallorca, i em vaig dir "mai més de la vida tocaré cap paper", perquè de cartes no vullgos saber quantes en vaig escriure!

Mos vam casar el dia 27 de gener del 45, i hem passat 63 anys junts.

Una vegada, el noi del Llassa, que ja no va tornar provet (de la guerra), van fer el ball dels guapos, que et donaven mitja postal tallada i l'havies d'ajuntar en qui siga que tingués l'altra meitat. Li va dir al Joan “la Coloma vindrà a traure't a ballar, dóna-li”. Jo, cap a cal Panxa i en fer el ball, millor que cap any, em fa així amb el peu (la toca) i em diu “nem a ballar” i jo em vaig quedar que em pensava que no era veritat. Jo sé que ell també em volia.

Una vegada em va enviar una carta i diu “no vull que vaigos ni al ball” i jo li dic “escolta, no m'ho digos, que si vull hi aniré i no m'has de picar els peus”. Allavons me n'envia una altra i em diu “ves a ballar i fes lo que vullgos” i jo li dic “no hi aniré; no veus que si vaig a ballar saben que et vull a tu?” Jo el que no volia era estar lligada.

Un dia, abans de marxar, estàvem festejant a la llum d'aquí de cal Gros, i passa mon oncle (sogre) i diu “per fer tu tard, he d'anar jo a abeurar el matxo”.

Mon oncle sabia que els diumenges jo escrivia al Joan, perquè els dies de faena, com que no estava mon cunyat tot érem dones i havíem de fer tot el que calia. Un dia, ve mon oncle cap allà (perquè sempre que rebien carta venien i em portava un caramel, una pasta, cacaus,...) i em pregunta què feia; i jo, “ja s'ho pot pensar”. Allavons va i em diu, “para, fes una ratlla” i jo pensava què en sortiria, d'allò. En aquella època, el Joan estava a Cartagena. Jo que faig una ratlla i em diu mon oncle, “fica-li això: Te digo amigo Juan si te acuerdas de María, de aquella que en La Coruña paseabas algún día” (perquè el Joan havia estat fent el servei a La Corunya) i jo em vaig quedar... que potser festejava? Li poso i el Joan quan la va llegir ja s'ho pensava, que això havia sortit de son pare, que era un home que hagués batejat a tots els del poble. Torno a tindre la contesta i hi posa Cuando estaba en La Coruña me gustaba la María y cuando me licenciarán me gustará la Francisca.

A tot això em demana que li envio dos pessetes en plata i en una sola peça que em volia fer fer un anell de plata. Li explico a ma mare i li pregunto com ho podríem fer i ella em diu tranquil·la filla, ja veuràs com sí que li enviarem. Agarrem un caramel i el fondrem. En fondre's, hi posarem a dins la moneda i ja està. A més, a fora de la carta hi vam posar "contiene caramelo". Quan va arribar la carta, el Joan ja ho sabia i estava avisat, i va dir als seus companys mireu la meua nóvia, m'envia un caramel. I per això algun soldat va exclamar que "vaja quina bajoca de nóvia que tins!" Però ell que els diu "va, que ens el menjarem entre tots, el caramel". I en aparéixer les dos pessetes, van veure que no tenia cap pèl de tonta. "Això ho ha fet ma sogra, que és més espavilada que una mustela", els va dir.

2 pessetes de plata

També té ganes d'explicar i reflexionar sobre alguna "cosa dolenta" que va passar durant la guerra... i més tard i tot.

En aquella època, el vell del Cócs (son pare de la Pilar) i el vell del Benito (que era l'alcalde) van vindre a ca ma mare a fotre-mos, si haguéssim tingut farina. Coses de la Col·lectivitat, coses dolentes. Mon iaio i ma iaia estaven assentats un a cada costat del foc, el vell Benito tot llarg i jo una mica més enrera, però jo la vista la tenia ben clara. L'alcalde estava amb els ulls tancats i jo em feia les meues cabòries "bé fas com un que t'adorms, però de son no en tins gens, que te n'hauries de donar vergonya de veure els dos vellets aquí i vindre a fotre-mos la farina". L'alcalde va dir que s'adormia, i jo pensava vol dir, tio Benito, que tanta son ti?, però no li podies dir, com ara, que has de portar una cremallera a la boca perquè ningú sàpiga què penses... No van trobar la farina perquè la vam portar a cal Panxa; la farina que ma mana, perquè ma tia ja era vella, pastava per a ells. També anaven cap al Fangar a carregar de garrofes...

Jo li dic cada dia a mon fill, perquè juguem a les cartes i mos contem moltes coses, fill, jo et ben asseguro que de les coses dolentes la gent se n'alegren, i penses qui seran, i sempre són els mateixos, començant al més amunt i acabant al més avall del poble... Els que malencoren, que davant et fan un pla i pel darrera t'agullonarien, que paron compte que no els passo res a ells.

Hem estat molt necessitats sempre, diu el Rafel i sa mare li contesta que per les necessitats, veigues qui t'ajuda.

Lo Joan quan veia coses de política a la tele o coses dolentes, canviava de cadena. Moltes coses són veritat, però no s'han dit mai tantes embusteries, mai a la vida.

Algunes feines que ha fet durant la seua vida.

Fins a traure fem i tot, vaig haver de fer.

Donya Teodora, que era filla de Benissanet, mos feia fer costures, i allí tota classe de punts. En aquella època es ficaven molts pedaços, però havien d'estar ben fets. Una vegada li dono l'agulla i resulta que no vaig ficar nus al fil; enganxa i estira i diu Francisca, lo qui cus i no fa nus, què perd? I jo, coses de crios, li contesto besa-li el cul, perquè de maldat encara no en tenia, que era menuda. I ella diu, mira i recorda-te'n tota la vida, que qui cus i no fa nus, perd un punt, i sempre me n'he recordat.

Anava a plegar olives, a plegar garrofes, si faltava un botó, ... de festa poca. A rentar, com que de rentadores no n'hi havia allavons, anàvem al molí, al bassot del Messià,... i quan plovia, que l'aigua era més forta, anàvem a la Creveta, que hi havia una codolla, mos posàvem en una pedrota grossa, i el que xalàvem.

De llata no en feia. Me vaig fer un quadre de canemàs amb un paó per a quan me casaré. De brodadures, tantes com vullgos. Jo més m'estimava cosir, i ma mare també.

Quadre de canemàs...

... i brodat fets per la tia Francisca

Una de les seues il·lusions és l'arribada del dissabte. Normalment aquest és el dia en què es troba amb tota la seua família: sa filla Abelina, que viu a Xerta, puja a Paüls a buscar-la a ella i a son germà Rafel i passen el dia junts. Allí moltes setmanes hi fa cap un dels seus néts, el René, que viu a Barcelona amb la seua muller. I el més emotiu de tot és que també pot "veure" la seua besnéta María Amparo amb sons pares... des de Berlín.

El Rafel i l'Abelina (són els dos fills que ha tingut) es porten cinc anys, i la prenia ell cap a missa. Encara mos ho diu la Montserrat del Cosme, que a l'Abelina la duia de la maneta, amb aquells vestidets tots emmidonats, i no es quedava mai amb les xiquetes.

Quan veiem la xiqueta, María Amparo (besnéta), per l'ordinador, i la cridem, ella reacciona. El Rubèn, el nét i pare de la xiqueta, ja mos ho diu que li parlem sempre en català, i ella de seguida es posa de cara a la càmera; es posa dreta i va cap allí i cap allà, i quan fa tot això te la menjaries. I això mos ajuda a viure, en bona fe. En ser rebesiaios, tu saps lo contents que mos posa?

Així veu a son nét Rubèn i a sa besnéta María Amparo, que viuen a Berlín, des de casa

Coses soltes

Mon oncle, lo vell Gros, lo del Lugar, l'Isidro de la Era anaven el dia de sant Fabià a obrir la missa de Sant Roc i llavors a beure i menjar quatre torrons i figues que es prenien a les butxaques. Lo tio Miquel del Garxo s'empinava de cap per amunt als arbres, i a la baixada de cap per avall, que no sé com no es mataven. Marxaven pel camí de dalt i baixaven per baix.

De les pessetes als euros mos van fotre una panadera...de ser a cents a ser a mils...

Natros, quan anàvem a Sant Martí de Sarroca, a la taronja, tot era per a pagar lo seguro, i sempre ho he dit, pagueu lo seguro que qui va a treballar, si no a una faena a una altra, sempre ti.

Per a cobrar tothom som bons, per a pagar no tant. Lo tio Escubedo, quan la Germandat, ja mos ho deia que natros i els del Simona érem els més perjudicats, perquè no teníem cap entrada de diners però sempre anàvem a pagar el seguro, i hi anàvem contents i convençuts.

Avui en dia, un ha de parar molt de compte en allò que diu i que parla, i hauríem d'estar més units. Avui en dia no es pot fiar ningú de ningú...

Per molts anys, tia.